TENIR L’OPORTUNITAT DE FER TEATRE (Revista, 1996)

En el marc del teatre no professional quan hom decideix posar en escena una obra, un dels aspectes més problemàtics i sovint motiu de preocupació, és encertar el repartiment.
Una postura còmoda consisteix en buscar actrius i actors d’experiència contrastada.
L’altra cara de la moneda, treballar amb persones que no han fet mai teatre o bé n’han fet molt poc.
Al meu entendre, la desició correcta i alhora gratificant, és buscar l’equilibri entre experiència i inexperiència.
És necessari donar l’oportunitat. Tothom ha començat. Qui no recorda la primera vegada que va fer teatre?
La persona que interpreta per primera vegada ha de tenir la confiança de la direcció i el recolzament dels companys.
Suport tècnic, però principalment humà. S’ha de sentir còmoda i ha d’anar adquirint seguretat.
Mitjançant l’assaig ha d’arribar a un nivell d’autocontrol i relaxament que li permeti explorar totes les seves possibilitats, i així, progressivament, introduir-se en el procés de creació del personatge i de tota l’obra.
Quants talents han aflorat, però quantes persones no han tingut mai l’oportunitat de demostrar la seva vàlua!
El teatre entès com activitat col.lectiva, lluny de protagonismes, afavoreix el desenvolupament personal i comporta sentir-se part essencial d’un engranatge cada vegada més equilibrat.
I arriba el dia de la representació. Actrius i actors davant el públic. L’hora de l’exàmen.
Exposats a la crítica. Nervis exterioritzats quasi sempre com a conseqüència del sentit de responsabilitat. Responsabilitat individual i col.lectiva. Individual per un mateix i col.lectiva per tots aquells que no es veuen però sense els quals, res de tot allò seria possible.
Al final, l’aplaudiment i un sentiment íntim de satisfacció per la prova superada. Vivències per haver tingut l’oportunitat de fer teatre.

Jaume Farrés Boada

TEATRE, “CHORIZOS” I “POLACOS” (Revista, 1998)

“El teatre és un gènere literari de gran tradició cultural. Utilitza el mot parlat amb totes les seves variants: diàleg, monòleg, silencis... Aquest però no és el seu únic llenguatge. Hi intervenen de manera molt important també, el gest i el moviment, la mímica facial, el maquillatge, el pentinat, la màscara, el vestuari, la il.luminació, la música i els efectes sonors, el decorat. I tots coincideixen a formar un tot que és el missatge que rep l’espectador, de manera simultània encara que no al mateix ritme; així, en un moment determinat de l’espectacle rep, alhora, sis o set informacions (decorats, vestuari, il.luminació, moviments i gestos dels actors, la seva expressió mímica, la seva dicció), però alguns d’aquests elements romanen – el decorat, per exemple -, alhora que d’altres van passant – la paraula, els gestos - . Aquest conjunt de signes és la teatralitat. Les paraules es poden dir en prosa o en vers, i poden expressar des del realisme més cru a la màxima estilització poètica”. Si hom es planteja la relació que hi pot haver entre el teatre, els “chorizos” i els “polacos”, ben segur que arribarà a la següent conclusió: no tenen res a veure. El Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua defineix el “chorizo” com “un pedazo corto de tripa lleno de carne, regularmente de puerco, picada i adobada” i “el polaco” com “un natural de Polonia”. A banda d’aquestes definicions acadèmiques, tothom coneix les connotacions de caire despectiu que tenen els termes esmentats. S’entén per “chorizo” una persona que roba o estafa amb una certa habilitat, i per “polaco” un català. Doncs bé, al contrari del que podia semblar, hi ha una estreta relació entre el teatre, els “chorizos” i els “polacos”. Segons les cròniques de l’època, els “chorizos” eren els partidaris del Teatro del Príncipe (Madrid, 1742). Sembla ser que un tal Francisco Rubert, actor de la companyia, en una funció de tarda i a falta d’uns xoriços que s’havia de menjar en plena escena, va improvisar una gran quantitat i varietat d’exclamacions contra l’encarregat de l’atrezzo. La reacció del públic va ser immediata, un atac de riure col.lectiu. Des d’aleshores l’enginyós actor va ser anomenat “el de los chorizos”, i de la mateixa forma també foren reconeguts tots els qui a partir d’aquell moment assistien a les representacions del Teatre del Príncipe. Les mateixes cròniques diuen que els “polacos” eren els partidaris del Teatro de la Cruz (Madrid, 1742). L’apel.latiu es deu a Pedro Polaco, frare trinitari, cap d’un grup d’espectadors (los parciales), que quan hi havia una funció d’estrena al Príncipe, hi anaven a xiular, cosa que també feien els altres quan l’estrena era al de la Cruz. Es diu que els “polacos” duien una cinta blau cel al barret per tal de distingir-se dels “chorizos” que també en portaven una, daurada, però. Vet-ho-aquí doncs l’origen històric dels “chorizos”, dels “polacos” i de la seva relació amb el teatre.Qui ho havia de dir!

Jaume Farrés Boada

GENT D’ARA (Revista, 2000)

El proper mes de maig i amb motiu de la celebració del trentè aniversari de la nostra escola, posarem en escena l’obra de teatre “Gent d’ara” d’Eduard Coca i Vallmajor. Nascut a Barcelona l’any 1872 i mort el 1908 fou col.laborador habitual de la revista “Cu-cut” amb el pseudònim de KOK. La seva producció teatral, a més de l’obra esmentada, va ser un monòleg titulat “Casat !” i una paròdia sobre Sherlok Holmes. Pel que fa a “Gent d’ara”, tot i que va ser escrita a principis de segle, concretament l’any 1908, any de la mort de’n Coca, pot afirmar-se que el seu contingut té plena vigència. Certament que els temps, les persones i les circumstàncies han canviat, però hi ha situacions i personatges que en el decurs de la història es repeteixen de forma cíclica. De fet, alguns comportaments i tarannàs ens poden resultar del tot familiars en una època completament diferent, és a dir, l’any 2000. Les relacions familiars, els conflictes generacionals, les aparences, els rols socials, els valors, el principi d’autoritat, el concepte d’educació ... etc, no formen part també avui de la condició humana ? Ben segur que “Gent d’ara” ens provocarà unes sensacions que tal vegada ens facin reflexionar ... Pura vivència actualitzada. Comèdia dramàtica o drama amb dosis de comèdia? Còm classificar-la ? Des del senyor Francisco a donya Mercedes, tots ells autèntics. Actuals i absolutament vius. Conseqüents amb el concepte que tenim del teatre com a “divertimento” esperem passar-nos-ho bé i fer-vos gaudir amb la gent d’abans, de començaments de segle, però que en el fons és “Gent d’ara”.

Jaume Farrés Boada

LA MÚSICA: LA VIDA EN SOLFA A "SOUPER TANGO"

El muntatge "Souper Tango" combina els elements teatrals de l'obra de Rusiñol amb una sel·lecció de números musicals triats per a caracteritzar l'època, l'ambient i els tipus humans propis de la vida nocturna de la Catalunya dels anys trenta, tots ells configurats a partir de peces estàndard, algunes ben populars. Així, entre d'altres, s'hi apleguen una havanera, una sardana-pasdoble, un cuplet, un fox-trot, un charleston, un slow swing i, no hi podia faltar, un tango. Aires musicals diversos que, tot posant la vida en solfa i entre sentors de tabac i alcohol, suggereixen passions, gelosies, galanteigs, seduccions i desenganys de manera irònica o amable, sempre humana.

Antoni Bohigas

Mirada Enrere (Revista, 2009)

Fou al principi de la dècada dels noranta quan vaig començar a pensar en la possibilitat de fer un muntatge a partir de quadres de “La Passió” que s’havien representat però que per raons diverses havien anat quedant relegats.
Amb anterioritat a la reforma de José Tamayo (1969) era habitual que cada temporada en Joan Povill incorporés algun quadre nou que en funció de la globalitat de l’espectacle es mantenia o no. Va ser aquella una època de creació considerable amb l’objectiu de revisar, innovar i perfeccionar.
A partir de l’esmentada reforma de José Tamayo en què es va potenciar básicament el muntatge i l’estètica, l’espectacle va quedar més encorsetat. Donat que l’objectiu era agilitzar en base a una estructura predeterminada, plantejar modificacions era gairebé impossible.
Quan en Joan Mallofrè va assumir la direcció va anar introduïnt progressivament una colla de canvis que van donar més coherència al muntatge des del punt de vista del text. Va revisar aspectes importants i a ell es deu el concepte de cointerpret vigent fins als nostres dies.
Malgrat tot això, “La Passió” era molt diferent.
I va ser precisament a partir d’aquesta situació quan va sorgir la idea de recuperar quadres que havien quedat en l’oblit.
En aquells moments però raons de tipus professional em van impedir fer prosperar un projecte que requeria temps i dedicació. La carpeta amb el treball fet va quedar en un calaix.
Durant les vacances de Nadal de l’any 2007 i fent allò que se’n diu “remenar papers” va ser quan vaig pensar que era el moment de fer ressucitar el projecte.
Com de costum, juntament amb el Llorenç Mimó i la Montserrat Jané, companys d’aventures teatrals, la idea va començar a prendre cos i a formalitzar-se. La maquinària de la companyia es va posar en marxa i després de sessions de treball i múltiples contactes, a l’octubre de l’any passat vàrem començar a assajar.
Voldria deixar constància de la bona acollida des del primer moment per part de “La Passió” així com l’esperit de col.laboració posat de manifest, especialment per part de’n Josep Mª Satorra i de’n Samuel Carrique.
Agrair també al Casal les facilitats donades, com sempre, per poder assajar a les seves instal.lacions.
Per acabar, dir que totes les persones implicades en aquest projecte han demostrat il.lusió i compromís des del primer dia. I les que per diverses raons no han pogut ser-hi també s’han ofert a col.laborar dintre de les seves possibilitats.
Actituds com aquestes es tradueixen en un esperit de superació que sense cap mena de dubte repercuteix en el resultat final de qualsevol tasca col.lectiva.
“Mirada enrere” , així hem titulat el muntatge, constitueix un retrobament amb part de “La Passió” que un dia va ser i que creiem que és bo redescobrir.

Jaume Farrés Boada

Pròleg de "Mirada Enrere"

Plantejar-se la substitució, ni que fos progressiva, de la passió de Fra Antoni de Sant Jeroni després que fos representada durant més de dos-cents anys, era un repte immens de conseqüències inconegudes. Però Joan Povill i Adserà, el senyor Povill, ho va fer. Ho va fer i ho va aconseguir.
El projecte, conreat pacienment en uns anys d’alta sensibilitat històrica, just després de la guerra civil, durant els anys quaranta i cinquanta del segle vint, el projecte, diem, significà un esforç de milers d’hores sota l’escassa bombeta del despatx de l’escola, a tocar de la Plaça de les Fonts, com si els dolls inacabables de l’aigua subterrània alimentessin la ploma i la màquina del poeta.
El senyor Povill culminà l'esforç: escriure un text del tot nou, fidel a les fonts antigues d'acord amb l'acadèmia montserratina però alhora prou contemporani d'acord amb els primers vents revisionistes de l'esglèsia catòlica.
La gent oblidà la Passió del frare i els nens de la Vila s'aprengueren de memòria les noves tirallongues de versos. L'acceptació del nou text fou absoluta i l'èxit de públic, esclatant.
Però el senyor Povill no va preveure un dels fenòmens més potents de la segona meitat del segle vint: la substitució de la lentitud per l'acceleració, la necessitat impúdica d'haver d'anar de pressa, l'abandonament del temps mediterrani a favor del temps americà.
I molts d'aquells quadres s'escurçaren, es fongueren o es bandejaren. I caigueren en l'oblit, molt a pesar de la seva qualitat literària i la seva intensitat emotiva.
Per això aquesta mirada enrere: perquè no és just que l'esforç colossal d'escriure quedi oblidat dins d'un calaix; perquè volem assaborir, ni que sigui per uns moments, la lentitud mesurada del pas del temps; perquè ens agrada degustar una altra vegada les síl.labes que digueren els nostres avantpassats amb aquesta sinceritat rabiosa que el teatre sempre proclama i procura.
Us convidem a mirar enrere. Gràcies.

Jacint Bassó i Parent